La lluita per la vida de dos gossos abandonats
Una parella acull a casa seva dos gossos abandonats que intenten recuperar-se
La Misae i l’Hiroshi ja coneixen perfectament les dues cares de la moneda. Els seus primers anys de vida van ser un infern. Estaven tancats, juntament amb un altre gos, en un espai minúscul al camp de Tarragona. Desatesos, bruts, prims, malalts… abandonats. Un ciclista que passava per allà en ple mes d’agost de l’any passat, els va sentir plorar i es va aturar. Va veure que els plors venien d’una mena de pou soterrat i tapiat amb una planxa de ferro. Va avisar als Mossos d’Esquadra i quan es van presentar, van trencar el cadenat i es van trobar tres gossos en molt males condicions. Un d’ells ja era mort, els altres dos supervivents literalment eren pell i ossos, extremadament bruts i espantats, en un espai tant fosc i petit que ni veien la llum del sol ni es podien moure gaire.
Els dos supervivents es van traslladar a una protectora de la zona que els hi va posar un nom per la nova vida que tot just començava: l’Hiroshi i laMisae. L’equip de la protectora sabia que tenia davant seu dos casos extrems en un estat més que lamentable, físicament desfets i anímicament anul·lats amb molt poques esperances de supervivència. Però van seguir lluitant per tirar-los endavant: analítiques, medicació, injeccions, cures de totes les ferides… La Misae i l’Hiroshi també van decidir seguir lluitant i intentar tirar endavant.
Una voluntària de la protectora, la Mònica, va començar a passejar a fora del recinte a la Misae, una gossa esquelètica i que caminava usant només les tres potes. La pota dreta posterior estava trencada i es va soldar malament en el maluc. “No anàvem massa lluny, però ella sempre estava disposada. A mig camí paràvem i li donava una mica de menjar,… i tornava al seu pati. Allí hi havia el seu company Hiroshi que no es deixava agafar”, recorda la Mònica.
Un dia, quan ja feia uns mesos que sortien a passejar totes dues, la Mònica va veure com l’Hiroshi s’alçava i movia la cua. Un sol cop. Només va durar un segon però la pista era clara: “M’estava dient: ‘vull sortir’”, explica la Mònica. A partir d’aquell dia, va començar a treure tots dos gossos, en dos torns. “Ell anava una mica més lent”. Segurament es tractava d’un gos que havia estat gran i fort, però que ara estava minvat a la mínima expressió, marcant tots els ossos i amb el pèl deslluït i pobre. “Tenia un caminar resignat i trist, amb el cap cot i la mirada al terra. Totes les forces que li quedaven les feia servir per mantenir-se amb vida”, diu la Mònica. Una altra parella, que visitava la protectora amb els seus dos fills, també treien a passejar pel pati de la infermeria els dos gossos, que tot i les noves atencions, no acabaven de guanyar pes.
La Mònica i el seu company van decidir endur-se’ls a casa. Tots dos perquè semblaven inseparables. La Protectora els va fer el contracte d’acollida, els van donar les instruccions i medicació per seguir el tractament a casa. La parella adoptant havia de fer-se càrrec del menjar. Els primer mesos van ser complicats perquè va costar trobar un pinso que els anés bé. Menjaven molt poquet i sovint. Tot i ser uns gossos acostumats a viure a l’exterior, sabien que havien de fer les seves necessitats al carrer i es comportaven sempre amb educació i respecte per tot, com si haguessin viscut a un pis tota la vida.
Malgrat tot, els dos gossos es troben sota tutela judicial, de manera que cal tenir una autorització per poder operar-los. “Aquesta situació ho dificulta i alenteix tot”, es queixa la Mònica. A més, és la protectora que ha de fer-se de totes les despeses, sense cap ajuda de l’administració. La medicació, les proves o les intervencions que ha calgut fer tant a la Misae com a l’Hiroshi són moltíssimes i, al final, la Mònica i la seva parella també se n’estan fent càrrec perquè la protectora no ho pot afrontar. I encara queden moltes intervencions pendents.
A poc a poc, amb una millor alimentació, amb carinyo i amb passejos a la muntanya, la Misae i el seu germà Hiroshi van començar a guanyar pes i van passar “de no moure’s, a fer el ventilador amb la cua”. En un sol mes la millora era espectacular. Amb el pas del temps, segons explica la Mònica, “van començar a mostrar efecte, a fer tombarelles i a jugar”. L’Hiroshi s’ha engreixat 25 kilos i la Misae 15. Tots dos segueixen resistint, amb l’ajuda de totes les bones persones que s’han anat trobant en aquesta nova etapa de la seva vida. Com a casa d’acollida, volen agrair la solidaritat d’amigues de lluita que han col·laborat econòmicament i d’amics que han estat des de l’inici disposats a donar un bon cop de mà. Als dos gossos, que per fi han conegut l’altra cara de la moneda, la de la bondat, també els queda pendent mantenir-se i seguir lluitant. Però als protagonistes d’aquesta història els ha costat molt arribar fins aquí i ningú es planteja rendir-se.
Fotos de l’Hiroshi i la Misae a l’actualitat (12/05/2020)
En quina mesura es deu a la vostra entitat aquest canvi de política?