La Síndica de Greuges recomana a l’Ajuntament fer campanya per mantenir els carrers nets de les deposicions dels gossos

 

En resposta a diferents reclamacions, Maria Assumpció Vilà, Síndica de Greuges de la ciutat de Barcelona, ha recomanat a l’Ajuntament fer una campanya ciutadana per conscienciar a les persones propietàries de gossos de complir amb el disposat a l’article 60 de l’Ordenança municipal, recollir els excrements i control.lar els llocs de les miccions dels animals.

Tot i reconèixer la important presència de gossos a la ciutat, Vilà ha destacat que el problema no és el nombre sinó el comportament incívic dels qui els treuen a passejar. Són ells els responsables de recollir i netejar els excrements i orins dels seus animals.

Una campanya que es demana sigui tant a nivell publicitari com via la presència d’agents cívics que ajudin, gràcies al tracte de proximitat, a conscienciar als propietaris que no compleixin la norma.

La Síndica ha volgut posar émfasi en que si el ciutadà no compleix l’ordenança seria necessària l’actuació efectiva de la Guàrdia Urbana, punt que ha fet arribar també a l’Ajuntament.

 

Sílvia Esteve

Els gossos d’Arenys de Mar tindran platja aquest estiu

 

Arenys de Mar tindrà en breu un espai de la platja de la Picòrdia habilitat per els gossos. D’aquesta manera els animals podran accedir-hi durant tota l’època de bany, que va des de l’1 de juny al 16 de setembre, sense haver de recòrrer a l’horari restringit de la resta de les platges, de 8 del vespre a 8 del matí.

Quins gossos podran accedir-hi? Doncs aquells que estiguin censats a l’Ajuntament d’Arenys, per tant serà una platja pels cans locals. Des del consistori es vol evitar que vinguin gossos d’altres municipis.

La zona habilitada estarà delimitada per elements físics que la separaran de la resta de l’espai, tant a la sorra com a l’aigua. D’aquesta manera i com a Barcelona, es pretén minimitzar les molèsties que es puguin causar a altres usuaris sense gos.

Aquesta nova zona per cans arriba també amb el compromís de l’ajuntament de crear més zones d’esbarjo arreu de la vila.

Sílvia Esteve

Fires animalistes

 

Com les flors, a la primavera floreixen les fires animalistes. En els últims anys, de manera vertiginosa, s’han anat produint canvis molt positius que fan coherent el missatge amb les actuacions de les entitats de defensa dels animals. Si abans es desplaçava a molts gossos (i de vegades gats) i se’ls exposava als escenaris, als aplaudiments i als crits indiscriminadament ara això es cuida molt més. Per a un gos, com per a qualsevol ésser humà poc acostumat, ser diana de les mirades multitudinàries i alienes resulta intimidant.

També el contacte físic no desitjat, repetit i sense mesura atabala i esgota. Per a un gat l’impacte emocional d’una experiència així pot ser devastador. D’aquesta manera en menys d’un lustre hem passat de la sobreexposició a la prudència i de l’impuls a la reflexió. A les fires ja no anem a buscar animals, ara podem fer compres solidàries, participar en tallers, aprendre coses, conèixer la labor de moltes organitzacions noves i els projectes de les veteranes. En definitiva podem passar-ho bé amb i sense companyia amb el plus de convertir-nos en millors persones.

En les fires especulatives es mostren gossos de treball o cacera encadenats o en gàbies a l’aguait una destinació compatible amb la supervivència. En contraposició en les fires proteccionistes, cada vegada hi ha menys animals in situ. Que no hi hagi molts cans sense amo a la caça i captura d’un adoptant al que disparar una mirada tendra o un petó és una bona notícia. Les fires animalistes s’omplen de protectores amb l’objectiu de conquerir a famílies noves per mitjà d’actes benèfic-festius, incorporar entre els adoptants al públic al·lèrgic al drama, a l’indecís i al compulsiu. Rescatar aquesta porció de gent que tem a les gosseres i els refugis pel que tenen de trist, de depassador, de llunyà i, de vegades, d’hostil.

El preu per fer-se accessible és alt per a tots, especialment per als animals en espera, no sempre ho passen bé. Hi ha molt contrast entre la vida aïllada, rutinària, tediosa i grisa d’una gossera i la sobreexcitació d’una festa urbana que, a més, exigeix unes dotze hores d’alerta des de l’arribada fins al tancament. Ja fa anys que en les paradetes dels mercats animalistes ja no hi ha gats atemorits dins transportins. No sabem el nom de la persona que amb bon criteri va vetar la presència de felins a les fires animalistes barcelonines però la felicitem. La voluntat de trobar una bona llar es topava amb la capacitat dels gats de suportar el tràfec d’individus, olors, llums, sorolls i altres que els humans anomenem festa.

Els nord-americans, que saben molt de vendes, han conclòs que l’adopció d’un nou membre de la família ha de ser semblant a l’experiència de l’adquisició d’un producte de luxe. Ha de ser confortable, ha d’embolicar els sentits, ha de ser agradable i has de poder parlar d’ella en termes positius. Enrere va quedar el xantatge emocional de la reixa, la pena, la tara i l’abandó. Són molt poques les entitats que es fan ressò d’aquest aspecte trist sense que deixi de ser una realitat. En les gosseres i en molts refugis hi ha barrots, murs i malla metàl·lica que separen desenes, de vegades centenars de gossos entre si. En moltes gosseres i molts refugis hi ha xarxes, gàbies i gateres que separen desenes de gats entre si. Però actualment és molt més habitual rebre la fletxa del Cupido animalista a partir de les xarxes socials, els suports digitals i els catàlegs.

Poques adopcions, i sobretot poques d’elles adequades, provenen de la immediatesa de veure, signar i portar un company a casa. Com no ens cansarem de reivindicar a Animalados, un familiar de quatre potes ha de completar la nostra llar quan tenim el consens de tots, el coneixement, el temps, els diners i les alternatives suficients per garantir la seva felicitat.

Per si us animeu a visitar alguna d’elles, les fires animalistes imprescindibles a Barcelona són la de Nou Barris, Gràcia, La Mercè i Cat Market. Les aspirants avantatjades són les de Sant Boi, Santa Coloma, Sants i Badalona.

Article d’Emma Infante

La vaca Margarita, és un animal de companyia?

Fa uns dies es va destapar el cas de la vaca Margarita, una vaca de lídia que des del seu naixement, ara fa quatre anys, viu com a animal de companyia en una finca de Tortosa.
 Arrel de la denúncia d’un veí, l’Administració ha  tingut coneixença de l’existència d’aquest animal ja que el propietari de l’explotació no la va registrar al néixer, tal com obliga el Reglamenti 1760/2000, que estableix un sistema d’identificació i registre dels animals de l’espècie bovina i l’etiquetat de la carn de boví, els Reglaments posteriors que el modifiquen i la legislació estatal que, basant-se en aquest text, regulen la matèria a Espanya. El propietari actual tampoc va fer res per solucionar aquest error.

Si bé és cert que aquesta normativa preveu la identificació i registre de tots els animals nascuts en explotacions, entenent com a explotació “qualsevol establiment en el que es tinguin, criïn o cuidin animals de les especies contemplades en el present Reial Decret” (Reial Decret 1980/1998, de 18 de setembre, pel que s’estableix un sistema d’identificació i registre dels animal de l’espècie bovina), també ho és que la finalitat d’aquesta normativa és portar un control eficaç d’aquells animals destinats a la producció pel consum, circumstància que no té res a veure amb la utilitat de la vaca Margarita, que ha viscut sempre com a animal de companyia, sense intenció d’obtenir-ne es més que això: companyia.
 Hem de tenir present que el Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals, defineix com a animal de companyia “aquell animal domèstic que les persones mantenen generalment a la llar amb la finalitat d’obtenir-ne companyia” i sempre i en tots els casos els gossos, gats i fures. El mateix Decret Legislatiu defineix animal domèstic  “el que pertany a espècies que habitualment es crien, es reprodueixen i conviuen amb persones i que no pertanyen a la fauna salvatge. També tenen aquesta consideració els animals que es crien per la producció de carn, de pell o d’algun altre producte útil per a l’ésser humà, els animals de càrrega i els que treballen en l’agricultura”.  Així veiem que la vaca Margarita compleix els requisits previstos a Catalunya per tenir la consideració d’animal de companyia.
 Aquest Decret Legislatiu preveu l’obligació dels propietaris d’animals de companyia de registrar-los, descrivint exactament com actuar amb els gossos, gats i fures i indicant que s’establirà mitjançant reglament “la necessitat d’identificar obligatòriament altres espècies d’animals per la raó de la seva protecció, per raons de seguretat de les persones o béns o per raons ambientals o de control sanitari”.  Aquest Reglament, en data d’avui segueix sense estar aprovat.
 Així, com tractem la Margarita? Li prioritzem l’espècie o la utilitat? D’aquesta elecció en depèn el sacrifici  o, com a molt, una sanció econòmica. Sembla doncs que no hi hauria d’haver cap dubte.
 
Núria Murlà, Màster en Dret Animal i cofundadora de Galgos 112

PIREA: Animals protegits

 

Aquest passat dissabte, gràcies al projecte Pirea, vam poder escoltar de primera mà a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya las reflexions i recomanacions d’Agents Rurals, Bombers i veterinaris del cos d’Emergències d’aquest mateix servei sobre com actuar en casos d’emergència.

Pirea és una iniciativa de tres entitats ADE (Associació en defensa dels Èquids), APDA (Associació de Policies en Defensa dels Animals) i FAADA (Fundació Assessorament Ajuda Animals) per millorar la resposta en les emergències que afecten a instal·lacions amb animals. Protectores, refugis, gosseres i granges són molt difícils d’evacuar.

L’objectiu de Pirea és comptar amb els recursos materials, intel·lectuals i de coordinació per respondre eficaçment a emergències, un cos de resposta integrat per salvar vides. Oferir col·laboració per a una correcta i exitosa evacuació de refugis, protectores i explotacions.

Hi ha nombroses mesures preventives que permeten fer defensable l’espai que alberga a desenes, centenars i de vegades milers d’animals. Mantenir els voltants del refugi el més nets possible, evitar l’acumulació de materials inflamables, tenir ruixadors, un punt d’emmagatzematge d’aigua, una bomba que funcioni amb benzina, evitar els ornaments inflamables, prioritzar les plantes frondoses que aturin el foc en lloc d’alimentar-lo…

Mantenir la calma, buscar informació per vies oficials i evitar obstruir l’accés als professionals o prendre iniciatives que augmentin el risc són mesures clau alhora d’actuar correctament davant d’una situació d’emergència. La mandra o la manca de previsió en són els enemics.

 “Assumir que un foc pot arribar als 70 km/h, que pot destruir milers d’hectàrees en molt poques hores, que és fàcil assolir els 1000 graus celsius i que els bombers no poden arribar a tot arreu són elements a tenir molt en compte per comprendre la importància de la prevenció” ens explica Juan José Espasa, Cap de Bombers de Sant Celoni. “Els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern” aquesta aparent paradoxa resumeix molt bé l’exigència de prevenir les emergències que sorgeixen any rere any amb la calor.

La ciència que estudia la propagació d’incendis ens porta a pensar menys en l’evacuació i més en el confinament i defensa enfront del foc. Es donen casos en els que els danys més greus es produeixen en intentar fugir sense la informació, l’organització i els recursos adequats. “Les grans catàstrofes que han implicat moltes morts d’animals s’han donat en granges avícoles i acumulacions d’animals en l’exterior com els ramats d’ovelles”. Ens diu Espasa. “La temporització i la programació són les claus perquè l’evacuació sigui tal i no sigui un desplaçament o fugida i per tant una situació de major risc”.

La pròpia seguretat és fonamental i el descontrol es redueix substancialment. “Els animals ens prenen com a referent per això si fem simulacres en els quals es creen hàbits de reclusió per protegir-se tenim molt de guanyat enfront les contingències” diu Encarna Cases.

Article d’Emma Infante