Polèmica per la petició de retirada de la venda d’animals a Tarragona

S’ha generat una polèmica per la petició de retirada de la venda d’animals a Tarragona. La ciutadana Blanca García ha publicat una petició a Change.org on demana una recollida de firmes per instar l’Ajuntament de Tarragona a vetar la venda d’animals al Mercat de Tarragona.

En una notícia publicada a El País, el venedor d’una de les úniques parades que tenen animals, acusa a la Blanca García de mentir, de “no dir la veritat” respecte les condicions en les que té als animals.

La petició de Blanca García denuncia que “Durant anys s’han estat venent animals al Mercat de Tarragona en unes condicions nefastes. Les gàbies on es troben els conills, ratolins, fures, ocells, gossos, porquets i diferents tipus d’animals estan brutes i amuntegades, fins i tot a vegades unes sobre les altres. Els peixos es troben en peixeres diminutes o en caixes de poliestirè, on estan tots junts i els pollets estan en unes caixes de cartró atapeïts sense poder córrer i sent grapejats per cada nen que passa. Les condicions en què es venen aquests pobres animals són molt dolentes i il·legals respecte al Codi Civil de Catalunya Llei 22/2003, de 4 de juliol, de protecció dels animals, actualment modificat i renovat.” Tot seguit detalla els articles de la Llei que segons la Blanca, les parades del Mercat de Tarragona incompleixen.

En Joan Roig, responsable del negoci que ven animals al mercat, creu que la petició s’equivoca al interpretar la llei perquè “denuncia que en venda ambulant no es poden vendre animals. Però la venda ambulant és el top manta, nosaltres fem venda no sedentària”.  Diu que ell i la seva família estan tranquils perquè “ho tenim tot en regla. Ens ha fet inspeccions la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, i no hi ha cap problema”.

Aíxí doncs, la polèmica està servida. És legal vendre animals en un Mercat de carrer? En el de Tarragona ho fan amb les condicions necessàries? Què en penseu?

 

 

 

Cada districte de Barcelona tindrà una plaça compartida amb gossos

L’Ajuntament ultima les millores i ampliacions de les zones d’esbarjo per a gossos de la ciutat. La nova ordenança d’animals que va aprovar l’Ajuntament de Barcelona augmentava els deures dels amos dels gossos però també els seus drets. El mandat està a punt d’acabar i en breu Jordi Martí, el tinent d’alcalde de Presidència, la sectorial de la qual depenen les polítiques de tinença d’animals, presentarà els seus compromisos. Entre ells n’hi ha alguns de molt importants:

  • La millora o ampliació dels 103 espais per a gossos que ja existeixen i que ocupen 30.000 metres quadrats.
  • Garantir que cada un dels deu districtes de la ciutat tingui almenys una gran zona d’esbarjo perquè els gossos puguin córrer.
  • Garantir que cada districte tingui zones compartides durant algunes hores al dia entre veïns i gossos.

Per tirar endavant tots aquests compromisos l’Ajuntament ha fet un inventari de les actuals zones d’esbarjo (que fins ara sempre s’havien dit Pipícan) i ha seleccionat quines s’ampliaran i quines es milloraran. També ha hagut de seleccionar deu espais de la ciutat (un a cada districte) on hi haurà una gran zona d’esbarjo. En alguns barris de la ciutat molt densificats, aquesta selecció no ha estat gens fàcil, ja que l’espai és molt difícil de trobar. Gràcia i Ciutat Vella, per exemple, són dos districtes que presenten moltes dificultats en aquest sentit. Tampoc serà fàcil decidir quines places de la ciutat es compartiran durant unes hores amb els amos dels gossos. També en barris com Gràcia, on no hi ha zones verdes, la selecció serà difícil, ja que sigui la plaça que sigui, pot rebre una allau de gossos i generar problemes amb els veïns.

Els amos dels gossos d’algunes zones de la ciutat ja s’han mobilitzat i estan fent pressió perquè l’Ajuntament s’afanyi i instal·li les noves grans àrees per a gossos, conegudes també com a correcan. És el cas del Parc de l’Escorxador, i el de l’Espanya Industrial, tots dos al districte de Sants-Montjuïc. En tots dos casos, estan recollint signatures per aconseguir el seu propòsit. Des de animalados.com animem a tots els lectors a participar en aquestes recollides de signatures a impulsar noves campanyes als veïns dels barris que considerin que fan falta més zones d’esbarjo.

Des de animalados.com també animem a tots els lectors a fer-nos arribar a través de comentaris al web o amb missatges a info@animalados.com suggerències de llocs on falten espais per a gossos. Nosaltres ens encarregarem de fer-ho arribar a l’Ajuntament.

Petició per la construcció d’un correcan al parc de l’Escorxador

La campanya a Change.org de petició per a la construcció d’un correcan al parc de l’Escorxador ja ha recollit més de 1.000 firmes.

Aquesta campanya (que es pot signar aquí: Campanya Change.org  vol demanar a l’Ajuntament de Barcelona que construeixi un espai on els gossos puguin córrer lliurement en el Parc de Joan Miró (també anomenat Parc de l’Escorxador). Un “correcan” a diferència d’un “pipican” és un espai més ampli on els gossos poden campar amb llibertat i practicar l’exercici necessari per una vida saludable.

Els gossos a Barcelona no gaudeixen de gaire espais com aquests, per això la campanya iniciada proposa seguir l’exemple del municipi de Castelldefels on els gossos disposen de molt més espai.

Per a signar la petició: Aquí

 

Sora, la mascota más hospitalaria

Sora, la mascota más hospitalaria.

Estaba removiéndome en mi silla, nervioso por aquel momento que había estado esperando desde que tenía uso de razón. Mis padres por fin me habían concedido mi ansiado deseo: tener un perro. Se abrió la puerta de golpe y, sin darme tiempo a articular palabra, la criadora me plantó encima de la falda una cachorrita de dos meses, asustada en mis brazos: Eso sí que es una buena estrategia comercial.

Atrás intensas negociaciones con mis padres, llegamos al consenso: un cachorro hembra y de la raza Golden Retriever. Unos amigos de mi padre nos habían aconsejado que si uno quiere un perro de tamaño mediano-grande, afectuoso y bonito, esta es la raza ideal. Cómo fui el impulsor de la idea, la familia me otorgó el privilegio de ponerle nombre. Sora significa cielo en japonés, y puesto que ella es muy blanca y buena, me pareció apropiado. Además, lo mejor para los perros es ponerle nombres sencillos, con pocas sílabas. De esta forma no tardan en aprenderlos.

Los primeros días fueron los mejores, pero también los peores. Descubres un mundo nuevo que nunca te habías imaginado, y ves como tu mascota empieza a entenderte cuando le hablas. Además, ella misma está descubriendo el mundo que la rodea y eso es algo apasionante de presenciar. Pero también es la época más mala, porque te preocupas muchísimo: no sabes cómo hablarle, ni si cuando te des la vuelta va a confundir un cable con un trozo de salchicha. No tienes ni idea de si lo mejor es que se quede en la terraza o dejarla dar vueltas por la casa. Lo peor de todo es que se pone enferma, como toda buena niña. Así que de vez en cuando le vas a encontrar caca y vomito por la casa.

Pero poco a poco nos vamos conociendo. La primera vez que la sacas a pasear no puedes ni cruzar la calle de lo asustada que está, pero tras una semana Sora entra en lo que yo llamo “El desplazamiento cachorril”: hay veces que los cachorros crecen muy de prisa y ya tienen un cuerpo de adulto con seis o ocho meses, pero gracias al “desplazamiento” es tremendamente fácil identificar a un cachorro… Consiste en lo siguiente: si llevas a tu perro con correa, siempre se va a mover en diagonal (nunca en línea recta), tirando con todas sus fuerzas. Y, cada vez que descubre que ha dejado atrás algo muy interesante que oler, te hace dar un giro de 180º con un tirón firme. No te sorprendas si caes al suelo.

Pese a todo, uno siempre se siente muy acompañado al lado de Sora. Le encanta que la acaricien y la rasquen, sobre todo en el culo. Si te pones a su altura, te devuelve los mimos con un buen lametón, y luego no va a tener problema para quedarse dormida encima de ti. Tras dos años y medio, su reacción al traer invitados a casa no ha cambiado. Agitar la cola como una loca y a veces saltar encima para lamer la cara. En mí familia estamos convencidos que si Sora pudiera hablar ella le acogería con un “¿Hola, quieres ser mi amigo?” a cualquier ladrón que entrara en casa. Algo que hay que vigilar es que SIEMPRE tiene hambre. No mastica, ¡engulle! Cada vez que estés cocinando la tendrás cerca, preparada para cazar cualquier alimento que caiga al suelo. No hay que dejarse engañar por su apariencia inocente, ella sabe que con cara de pena se puede conseguir de todo.

Es mucho más lista de lo que aparenta. Reconoce palabras como “paseo”, “premio”, “mira que tengo” o “pelota”. También distingue a las personas. Cuando ve a mis padres a lo lejos corre directa hacia ellos, y cuando sale a pasear conmigo sabe que me enfado con más facilidad que mi madre, así que tira menos de la correa.

Hemos tenido mucha suerte con Sora. Nunca nos hemos encontrado cojines rotos, ni la hemos sorprendido bebiendo de la taza del váter… Pero incluso sin esa fortuna hay algo en lo que coincidimos los propietarios de perros: La compañía que aportan es increíble, y uno no va a sentirse solo nunca más.

En Treski, en Candela i jo

Jo només volia un gat. Estàvem de visita al sud de França i algú ens va deixar un paper de publicitat al cotxe d’una protectora que, pel què vam entendre, estava plena fins dalt i si no aconseguia donar gossos i gats en adopció hauria de sacrificar-los. Així que vam anar a buscar un gat. No sé si va ser culpa del idioma o d’aquells ullets que va posar el Treski quan el vam agafar en braços i va notar l’escalfor, però enlloc d’un gat, vam sortir amb un gos. Tenia dos mesos i mig i estic convençut que va ser ell qui ens va escollir.

Des d’aleshores hem passat mil aventures. Sempre junts. Hem canviat de pis almenys deu vegades; hem viscut a Roma, a Almeria, passant per Granada per l’Àragó, per Navarra i per molts barris de Barcelona. Sempre l’un al costat de l’altre. Suposo que tots els amos ho deuen dir del seu gos, però per mi el Treski és un gos especial. És un animal difícil, perquè és barreja de Husky i tossut com una mala cosa, però li encanten les persones i com deia un company i amic de Roma que va haver de fer el cangur en més d’una ocasió “este perro tiene hasta orgullo”. I és que sembla que hagi de tenir personalitat i tot. Procuro no tornar-me boig: És un gos, no una persona, però són tantes les aventures que acumulem, que només les sabem nosaltres dos. A vegades sembla fàcil confondre’s.

 

Anys més tard va arribar el nou fitxatge, el Mandela. Li vam canviar el nom per Candela i també té tela. És extremadament nerviós fins al punt que és capaç de passar-se minuts dempeus per cridar l’atenció. És d’uns amics que se’l van trobar pel carrer i no podien seguir tenint-lo a casa. Al principi es barallava molt amb el Treski. Dos mascles a casa no és fàcil. Fins que el vam castrar. Va ser la millor decisió que vam poder prendre. Des de llavors, la seva relació és meravellosa. El Treski té 12 anys i Candela ja en deu tenir set. Sense ells, viuríem més tranquils… però ens faltaria un carinyo que només ells saben donar. Són el millor exemple d’una paraula preciosa: fidelitat.